Eleccions 14F: qui governarà a Catalunya?




Aquest diumenge 14 de febrer, dia tradicionalment assenyalat pel simbolisme de Sant Valentí, passarà sense cap mena de dubte a ser nova data clau en l'argot sociopolític català. Després del transcurs d'un període més llarg de l'estimat per molts a l'inici de la XII Legislatura al Parlament de Catalunya, la probabilitat d'un canvi significatiu en el transcurs de la lògica política catalana és una possibilitat més que considerable a les portes de l'inici de la XIII Legislatura catalana. 


L’expresident Quim Torra, qui fos en origen el candidat número 11 de Junts x Catalunya (JxCat) per la circumscripció de Barcelona en les passades eleccions, va ser finalment proclamat Molt Honorable President, 144 dies després dels últims comicis autonòmics a Catalunya. En aquesta ocasió, davant unes noves eleccions determinants per al futur pròxim d'aquesta comunitat, analitzem quins poden ser, al nostre entendre, els sis diferents escenaris de governabilitat que, a partir dels resultats d'aquest pròxim diumenge puguin, determinar qui serà el pròxim 132 Molt Honorable President de la Generalitat.




Escenari 1. Status Quo

L'evolució de les enquestes que acompanya aquest diagnòstic és clara. Des de la irrupció de l'ex Ministre de Sanitat Salvador Illa com a candidat pel PSC, el triple empat és pràcticament una constant entre les tres principals formacions amb possibilitat de sortir victorioses en aquestes pròximes eleccions a Catalunya.


La diferència d'escons que puguin acabar obtenint ERC, Junts i PSC s'ha reduït dràsticament a un diferencial màxim de 3-4 diputats en totes i cadascuna de les diferents enquestes i sondejos publicats durant el present mes de febrer.


La interpretació és simple: Illa, Aragonès i Borràs, arriben amb probabilitats similars d'alçar-se victoriosos aquest pròxim 14F.


L'emergència, d'una banda, del PSC; i, per l'altre, la tendència a l'alça del PDeCAT en la recta final de campanya, poden ser condicionants clars per a determinar qui es proclamarà guanyador. Fins a un 7% dels votants de JxCat en 2017 optarien ara pel PDECat, segons el tracking del GESOP publicat ahir per El Periódico. Però, en aquesta mateixa direcció, els números són clars: tant ERC com Junts, les dues formacions del Govern de coalició sortint que han liderat els designis de la política catalana durant l'última legislatura -i gran part de l'última dècada-, continuen mantenint altes probabilitats d'erigir-se aquest pròxim diumenge com les formacions amb un major suport electoral.


Aquest aspecte és clau, però com ja ocorregués en les passades eleccions municipals a “l’altre costat de la Plaça Sant Jaume de Barcelona”, ser la formació amb un major nombre de vots, o fins i tot escons, tampoc serà sinònim automàtic de poder erigir-se al capdavant del Palau de la Generalitat.


La política de blocs que ha determinat el transcurs de l'última dècada a Catalunya pot donar el seu últim espertenec, quan molts ja la donaven per morta. El motiu és simple: no hi ha ni una enquesta o sondeig publicats en el que portem de 2021 -a excepció del CIS del passat 21/01/2021- que hagi dibuixat un escenari en el qual ERC, Junts i la CUP no sumin majoria absoluta. El status quo, per tant, d'un govern liderat per Junts i ERC -o ERC i Junts- amb el suport directe o indirecte de la CUP, és un escenari que en cap cas s'ha d'infravalorar.


Escenari 2. Geometria variable 

Amb una caiguda en la participació estimada entorn dels 20 punts en comparació amb les últimes eleccions autonòmiques, no hi ha ni un actor en la política catalana que no sigui conscient que el momentum que es viu avui, no és el mateix que el del desembre passat del 2017.


Junts resultarà probablement l'actor que tingui més complexa la probabilitat de dirigir els designis del futur de la Generalitat a partir de la geometria variable. Però, això no és així en els casos d'ERC i el PSC.


Les dues formacions progressistes, amb una suma estimada per a cadascuna d'elles entorn del 25% dels diputats del pròxim arc parlamentari, difícilment podran governar comptant tan sols amb els seus propis escons. Ara bé, cadascuna d'elles compta amb un ampli espectre de sumes potencials -tant en l'eix ideològic com en el territorial- que, en el supòsit de ser investides al capdavant de la Generalitat, els permeti poder avançar el transcurs de la legislatura negociant pacte a pacte, i sense la necessitat d'estar vinculades a una única formació o soci natural.


Aquest aspecte, sempre que es compti amb un Govern que no pequi d'extrema feblesa, pot ser d'alt interès tant per als republicans, com per als socialistes. La raó no és una altra que poder passar de la política de la confrontació de gran part dels últims anys, a tot el contrari: una nova etapa focalitzada en el debat, la negociació i el consens parlamentari a múltiples costats, per a la implementació de polítiques públiques.


Per a dues formacions amb intencions manifestes de poder “passar pàgina” a la tensió pròpia de les últimes legislatures, el fet que es posi el focus en la viabilitat de poder pactar i impulsar iniciatives polítiques més enllà dels dos blocs dels últims anys, seria la millor manera de poder superar la política de confrontació que ha marcat gran part de l'última dècada en la política catalana.


ERC dotaria de màxima coherència al seu discurs de la necessitat “d’ampliar la base” de partidaris de l'independentisme, i els socialistes, per part seva, propiciarien el canvi d'etapa que tant han propugnat des de Madrid com des de Catalunya.


Escenari 3. “Dues terceres parts”

Una versió derivada dels punts anteriors és el fet que PSC, ERC i Junts vagin a sumar, probablement, un còmput superior a les dues terceres parts de l'hemicicle català, estipulat en la suma de 90 dels 135 diputats.


Encara que en tot cas haurà d'estipular-se un govern conformat per una o diverses de les formacions exposades, ja sigui implicades directament en la governabilitat o oferint suport extern des de l'oposició, són múltiples les decisions d'una major transcendència parlamentària que requereixen, com a mínim, de la suma de dues terceres parts del Parlament de Catalunya.


L'aprovació d'un règim electoral propi en l'única comunitat autònoma que encara no disposa de normativa pròpia en la matèria (art. 56 EAC), la determinació d'integrants per a aquells organismes de major transcendència política com el Consell de Garanties Estatutàries (art. 77 EAC), o la pròpia reforma de qualsevol punt de l'Estatut català (art. 222 i 223 EAC), per exposar una sèrie d'exemples al lector, requereixen d'una suma de dues terceres parts dels vots de l'arc parlamentari. 


El fet evident que tres formacions polítiques sumin aquesta majoria no significa que tot seguit aquestes tres puguin consensuar l'una o l'altra posició. El major exemple és la XII legislatura acabada d'acabar, on Ciutadans, ERC i JxCat ja disposaven d'aquesta majoria.


Ara bé, actualment existeixen més de 25 organismes públics com la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, la Sindicatura de Comptes o el Síndic de Greuges pendents de renovació i, amb ells, una xifra superior al centenar d'organismes, consells assessoris i càrrecs pendents de renovació en l'hemicicle català per renúncia de les seves posicions o, especialment, per la finalització dels seus mandats.


Quin pot resultar aquí l'aspecte diferencial? Que, en aquest cas, els tres actors implicats -fins i tot i els seus evidents i manifestes diferències- sí que disposen, avui dia, d'espais inherents de pacte i cogobernabilitat, a diferència del que pogués ocórrer en la legislatura anterior entre les tres formacions que sumessin aquestes dues terceres parts; i, amb això, pugui resultar més factible en la pròxima legislatura pactes coordinats i a múltiples bandes entre les tres principals formacions en el Parlament català.


ERC i Junts han dirigit l'últim Govern de la Generalitat, no exempts de la tensió inherent a un govern de coalició. Però, al seu torn, comparteixen avui el Govern de les Diputacions de Girona, Lleida i Tarragona, així com múltiples Ajuntaments i organismes de caràcter supramunicipal.


ERC i els socialistes vénen d'aprovar junts, no farà ni tres mesos enrere, els últims Pressupostos Generals de l'Estat, en una aproximació estratègica ben coneguda per la major part de l'opinió pública.


I, Junts i el PSC, encara i els seus més que evidents diferències, conviuen avui dia al capdavant del Govern de la Diputació de Barcelona, la qual abasta una extensió amb més de 300 municipis i actua per a prop del 75% de la població catalana.


Escenari 4. Pacte de progrés

Farà prop de 20 anys enrere, el desembre passat de 2003, el PSC, ERC i Iniciativa Catalunya Verds -aquests últims, avui integrats en el si d'En Comú Podem- donaven forma a una opció de govern de coalició que a Catalunya ha quedat batejada per als anals de la història com a “tripartit”, per la suma de tres partits.


L'evolució de les diferents enquestes anticipa que, aritmèticament, aquesta pugui ser, sense cap mena de dubte, una nova opció molt factible a partir dels resultats que finalment disposem a partir d'aquest pròxim 14 de febrer. Però, com tot en la vida, són els detalls el que marcaran aquesta opció potencial.


Molt s'ha parlat en la recta final de la present campanya electoral, que ERC havia vetat definitivament tota opció de governabilitat amb el PSC a posteriori de les pròximes eleccions del 14F. Per a comprendre què hi ha de cert darrere d'aquesta afirmació, cal entendre el transcurs inherent de la lògica electoral.


En aquest sentit, el passat 08/02/2021 Junts era la primera formació independentista a signar un “acord públic” afavorit per una organització independentista amb poc més de 600 seguidors en xarxes socials, segons el qual “fora quina fos la correlació de forces sorgida en les urnes, en cap cas es pactaria una forma de Govern amb el PSC”. Després de la signatura del mateix manifest per la CUP, Primàries i el PDeCAT, en aquest precís ordre, el passat 10/02/2021, l'endemà passat que Junts, Esquerra Republicana de Catalunya tancava la llista de formacions independentistes que també subscrivien aquest acord.


Entenem, per tant, que, efectivament, aquest “veto” pugui comprendre's com una realitat. Però analitzat quin va ser el procés inherent a aquesta declaració i els múltiples escenaris existents que puguin acabar necessitant de l'entesa entre totes dues formacions per a vehicular tota governabilitat, resultaria poc convincent donar-li una credibilitat immutable a aquesta declaració.


En Comú Podem, per part seva, ha fet pública i notòria la voluntat de propiciar, amb els seus escons, un govern progressista que, més de deu anys després, desplaci als hereus de l'antiga Convergència al capdavant de la Generalitat. Recordem: primer, Artur Mas (CiU); després, Carles Puigdemont (Junts pel Sí); i, finalment, Quim Torra (Junts x Catalunya), han presidit ininterrompudament el Govern de la Generalitat des de l'any 2010. 


Més enllà de la probabilitat d'aquest “Govern de Progrés”, l'aritmètica parlamentària determinaria que, a priori, aquest pugui resultar més probable en el supòsit en què el PSC acabi per davant d'ERC com a principal força parlamentària, atès que aquests últims sempre podran comptar amb terceres opcions de governabilitat que no necessàriament necessitin del PSC. Cosa que, per contra, s'entendria com aritmèticament més difícil en el supòsit invers d'un govern del PSC que no necessités d'ERC.


Un clar exemple d'això, encara que certament s'entraria en la categoria de “filar encara més prim”, pot arribar a ser un govern progressista liderat per ERC i en el qual no sigui present el PSC. L'aritmètica és complexa. Però, en funció dels números, no seria impossible. Parlem d'una hipotètica suma d'ERC, En Comú Podem i la CUP i una abstenció hipotètica de Junts. Si els vots afirmatius dels tres primers acabessin sent superiors als vots negatius de la resta de l'hemicicle català, aquesta opció improbable -que no impossible- podria ser una fórmula alternativa de govern contundentment progressista.


Així doncs, un “Govern de Progrés”, a priori hauria de ser una opció que en cap cas ningú hauria de contemplar com a impossible donades les múltiples probabilitats que els números permetin la seva viabilitat.


Escenari 5. Govern constitucionalista

Sí que semblarà més difícil, però de nou no impossible, un escenari molt simple que faci un tomb absolut a la inèrcia política de l'últim cicle polític català.


Es tractaria d'una opció tan concisa com que la suma dels diputats no independentistes fos superior a la suma dels escons obtinguts per les formacions independentistes i això propiciés la investidura del partit no independentista més votat al capdavant del Govern de la Generalitat.


Parlem, per tant, d'un supòsit que pràcticament cap estudi demoscòpic hagi contemplat com a factible en els últims mesos, tal com hàgim exposat amb anterioritat, però que no per això hagi de considerar-se com una opció impossible.


Així doncs, la probabilitat més factible en aquest escenari no seria un altre que un molt bon resultat del PSC, contrastat amb una suma conformada per ERC, Junts, CUP i el dubte del PDeCAT, la qual en cap cas arribés a sumar 68 diputats.


En aquest supòsit, no hi hauria res escrit. Certament, la resta de formacions constitucionalistes difícilment podrien conviure dins d'un mateix executiu català. Però, per contra, podrien propiciar la investidura d'un govern constitucionalista des de l'oposició, que prengués forma a partir de les múltiples sumes potencials existents entre PSC, En Comú Podem i Ciutadans.


Escenari 6. Repetició electoral

Finalment, sempre quedarà la repetició electoral, tal com va ocórrer en les últimes eleccions generals del 2019. 


La multiplicitat d'actors, interessos i vetos creuats, al costat de la doble agenda autonòmica i nacional que hagin de combinar gran part dels partits polítics amb probabilitat de representació parlamentària que es presenten a les eleccions al Parlament català, fan que el pacte de Govern al capdavant de la Generalitat no vagi a ser, ni molt menys, una cosa fàcil, ràpid i senzill.


Sense anar més lluny, recordem com el passat 2017, probablement en el punt cúspide de la conflictivitat entre blocs, Quim Torra no va aconseguir ser investit President fins a 144 dies després de les eleccions d'aquell any.


El temor a ser considerat un traïdor, o a governar amb aquells amb els qui fins avui s'havien considerat contraris absoluts als postulats defensats durant l'última dècada; la complexitat d'investir governs de coalició de dues o més partits; o la dificultat de poder comptar amb suports prou estables amb els quals poder albirar una governabilitat sostinguda, sabent que en dos anys i mig hauran noves eleccions generals, fan que la repetició electoral sigui un supòsit que, en cap cas, hàgim de descartar.


Més encara, si amb el precedent de les últimes eleccions generals, els partits hagin pogut interioritzar com una opció factible el sistema de “doble volta” indirecta, en aquesta nova realitat tan fragmentada amb múltiples formacions polítiques sobre el tauler.


La pandèmia serà aquí, amb tota probabilitat, l'aspecte determinant que pugui acabar condicionant la viabilitat a aquesta repetició electoral. 


En un escenari en el qual s'ha demanat insistentment a la ciutadania que tingui la màxima precaució, amb confinaments, restriccions horàries i limitacions a la mobilitat, resultarà difícil d'explicar a la ciutadania que han anat a votar “per a res” i que, pocs mesos després, se'ls demani que tornin a posar en risc la seva salut per la incapacitat dels seus representants a articular una opció de govern que permeti el resultat de les urnes.


Aquests són els sis grans escenaris que, al nostre parer, serien els més probables entre les múltiples possibilitats i quasi infinites derivades existents. La resposta, aquest pròxim diumenge 14F.




Public Affairs Experts - 12 de febrer del 2021

Public Affairs Experts

Barcelona – Madrid – Bruselas – Londres
Oficina principal: Rambla de Catalunya, 60, Ático 1, 08007 Barcelona
(+34) 93 639 90 94
www.paeconsultoria.com